Jugant a ser jo mateixa...

Jugaré a ser jo mateixa per aïllar-me dins la meva solitud i pensar-te des d'allà...

No em demanis una vida plegats si saps que no sóc capaç de fer-te feliç,no em demanis un demà si no sé si seguiré respirant aquesta nit...No puc donar-te felicitat si no sóc capaç d'assegurar-me un futur per a mi..

Quan puguis definir quin és el color dels meus ulls,quan puguis dir-me quin és el gust de les meves besades sense que la resposta sigui amarga,quan el perfum que em vesteixi sigui el de la meva essència que s'escapa per cada un dels porus de la meva pell,quan puguis desxifrar els embulls de la meva ànima com els cabells embullats pel vent....Aleshores vine a buscar les restes del meu cadàver que estaran esperant la teva última carícia per a poder descansar sense pau,glòria ni treva,sense consol de no haver-te tengut.

Quan ja no tenguis temors,quan puguis caminar sense demanar si cauràs a la pròxima passa,quan siguis capaç d'estimar-me sense condicions ni mires,quan et pesi més l'amor que els teus dubtes eixstencials,quan et siguin sobreres les meves paraules que et perjuren que sempre estaré al teu costat,quan siguis capaç de no mirar enrere,d'estimar-me sense condicions ni excuses...En aquest moment vine a buscar-me.

Diguem que em llanci i a mi només em caldrà saber que hi ha les teves mans al fons de l'abisme per deixar-me anar...cauré lleugera entre els teus braços que em rebran com el mar i les venes seran les ones que m'agombolin a les nits de deliri i el batec del teu cor la música de l'horitzó,del crepuscle decadent del que sóc avui sense tu,plena de la teva absència..

I jugaré a ser jo mateixa per aïllar-me dins la meva solitud i pensar-te des d'allà...

Lida

Dolça amargura

Un altre cop.La bellesa que deixa embadalits a tants...una bellesa que fa mal;poc més que un miratge.Unes aigües encantades que deixen un reflex del que és irreal...
Engatats els sentits no hi ha res a fer,rendir-se als seus peus i abaixar la mirada,olorar el seu dolç perfum que embriaga els sentits i fa de mi una nina de drap que no sap quin és el seu rumb.
Et venc el meu cor i et regal algunes besades usades.
Em fa tant mal viure així, només deixar-te clar que m'has d'oblidar perquè en el fons estic tocant fons al tornar al teu costat.
Tu no m'estimes i jo tampoc t'estim,tot i així hi ha una dolcesa entre nosaltres,una nina de sucre i sal que no és res més que la nina que vaig deixar enrere...
Que el morir d'amor no naixés de mi;s'escandalitzen els perduts en veure que no sóc altre camí que el del teu deliri.
L'art de viure sense enteniment.Amb tanta vida forana només m'enyor a mi.Fan vida i mort la mateixa ruta?
Estic aquí amb les maletes,esperant que alguna de les dues passi.Només passa per la ment una sentència:
Qui deixa viu a l'ofès ha de témer sempre a la venjança...


Lida.

Aquell desig,aquella bogeria...

Ho faria sense por i sense innocència...així és com escric:sense innocència ni por. Amb ganes que les lletres esxtasiades de mi venguin a morir al paper impregnat de l'essència de la suor. Em costa parlar i que poc desfermar la bogeria de les paraules sense sentit que m'envaeixen i surten de mi com un vòmit literari que no puc considerar determinat.

Un bloc creat com a quadern de bitàcora d'una pobra boja de(ment) i dits àgils en la destre lluita de la ploma i el paper (per als que filin més prim del foli i el boli bic). Sense cap sentit ni un.

Llegir  és un plaer i com he sentit a dir en la vida has de plantar un arbre,escriure un llibre i tenir un fill(la primera més que complerta em porta a la segona i si no puc escriure un llibre,escriuré aquí ,en els fulls dels meus pulmons i els plecs del meu cervell per acabar parint el fill o filla nascut de l'amor que en redundància nasqué de les meves lletres



Sil3nci i bona nit.
Lida