Que ressonin les tecles fins que aquest món rebenti

Les notes que componen aquesta simfonia vital destil·len el dolor de la teva absència. El cap dels meus dits acarona la teva pell pàl·lida,de vegades tan fosca...descobrint i desvetllant melodies a destemps amb la percussió del meu cos contra el teu sentit. Neixen sirenes de cant profund que no arriben a afinar,que acaronen els sentits dels mariners de l'antic clavecí;s'amaguen i apareixen de nou,es fan visibles rere la teva cabellera,aquesta xarxa sonora que teix la teva ànima i m'enreda entre els teus somriures. Mà desitjosa de la teva pell que desprèn llàgrimes i sospirs musicals amb compàs de 3x4. En clau de sol faré sonar la nostra història. Empremtes meves per tot arreu,ni un sol racó de tu que no hagi escorcollat tots i cada un dels meus dits.Cap racó de la meva ment on no hagi percussionat cada una de les teves notes,de les teves veus,de les teves mirades cegues,de les teves carícies a cau d'orella que eixorden als sords i enlluernen als cecs quan els muts criden:-Em tens als teus peus!

Xiscla'm a l'orella,impulsa aquest cor a bategar encara més fort. Fes-me sentir el delit de sentir-me tan teva com un estel ho és de la nit. Fes-me sentir el dolç dolor dels dits cansats de tant palpar-te...Fes-me sentir la música que amaga el meu cap,que transporta la meva sang,que respiren els meus pulmons,que omple la meva mirada,que besen els meus llavis...  

Que no puc escoltar... I sent a cada bategada,a cada esclat,a cada respiració,a cada bleix en mi sostingut. Aquesta,aquesta que sent quan el nirvana em clava les ungles al pit i me l'obre per robar-me el cor i regalar-te'l a tu,a les teves tecles ensangonades de mi.
 
Et regal la meva vida,el batec del meu cor,que sigui el seu ritme el que et marqui la caiguda del teló que són els teus ulls agombolats pels meus braços desfets d'estimar-te tant. Canta'm mentre no rebenti el sol la melodia que vaig compondre per a la nostra història.

Lida