DECLARACIÓ DE (IN)TENSIONS

  Les coses es comencen pel principi però ja no sé com trobar l'inici de tot això.

  Aquest lloc nasqué per tal de donar cabuda als fragments de la meva microvida. Fa molt temps que no escrivia...la inspiració s'havia anat fonent així com ho feia la meva vida(sense adonar-me'n). Avui torn a reprendre aquest blog així com l'intent de reprendre la meva vida(no sé si literaria,biològica o les dues alhora) serà que després de tot aquest temps la meva inspiració ha decidit tornar.

  Sóc conscient que aquesta entrada entrada estarà molt desordenada,ho sé peruqè estarà guiada pel meu pensament i no és que estigui precisament en el seu millor moment. Però també vull comença per donar les gràcies.

   Gran part de culpa que avui hagi recuperat la ploma ets tu,Joan. La vida ens sorprèn posant en el nostre camí persones marevelloses. Vull parlar-te,confiar-te tantes i tantes coses que t'hauria d'haver dit i no vaig ser capaç. Si et vaig perdre i vaig permetre que desapareguessis de la meva vida va ser per la meva estupidesa,perquè vaig decidir  valorar a una persona que amb el temps ha demostrat el que era realment. Perquè la nostra complicitat no ha tengut homònim possible,per tots els somriures que hem compartit i com un bon amic també llàgrimes...Per tots els moments que no he compartit amb ningú més que tu(i perquè vaig aprendre a ballar amb tu^^)Has estat en els pitjors moments de la meva vida,moments que han estat molt difícils i que ni pots imaginar(has estat en moment durs sense tansols saber-ho)

   Gràcies per haver retornat a la meva vida,per aquesta segona oportunitat i per haver retornat a mi na mica d'aquella Lida que era abans. Sobretot per fer-ho sense preguntes ni reclams,només preocupat de si em trobava bé o no i provocant en mi,una altra vegada,nous somriures. Totes les coses que vull dir-te no es pot escriure perquè no hi ha paraules en el món per explicar-me.


  Deeeiiiivviiiddd!Què puc dir de tu...Ets una de les persones més importants de la meva vida i sempre ho seràs.
  Ja fa molts anys que la nostra història arrossega per aquest món. No sé si aquesta afirmació és molt arriscada però diria que la nostra història és la més bella de totes,però com les històries més boniques no varem tenir un final feliç.

  Tot i les dificultats no ens hem pogut separar mai,ni oblidar-nos l'un a l'altre. Et deman perdó per no haver lluitat per tu així com ho he fet per determinada persona;serà que et tenia a tu al meu costat i m'obligaves a lluitar...Ironies de la vida,que m'aboquessis als braços d'un altre home després d'haver-nos estimat com ens haviem estimat...no volies que el deixés anar com et vaig deixar anar a tu,tot per no res.Per o no res,o millor dit...per tot.

  Sempre hi ets per robar-me somriures quan més trista estic,per ajudar-me a aixecar-me quan no puc més,per eixugar-me les llàgrimes,per abraçar-me quan més sola em sent i més estimada necessit sentir-me,quan pens que ja no puc seguir...allà hi ha la teva mà que agafa la meva i m'obliga a seguir.

  És trist que aquesta història no tengui el futur que un dia vam pensar junts però mai oblidaré que tu vas ser qui em va ensenyar a estimar,el primer a qui vaig dir T'ESTIM!,al primer que vaig enyorar,la primera persona que em va estimar com ningú més ho ha fet(i dubt que ningú ho pugui fer)Sempre has demostrat ser el més fidel dels fidels(tant com amic com parella) Podria escriure hores i no acabaria d'agrair tot el que fas per mi,així que acabaré per escriure una cosa q sempre estarà dins del meu cap i que ens vam dir el dia que ens vam "acomiadar er sempre"
-Sempre seràs la tempesta que foragiti els meus dies,ulls de tempesta...
-Tu sempre seràs el meu monstre de les galletes^^

  En aquesta nova etapa de la meva vida hi ha moltes persones a les que agrair,però especialment a una gran amiga,una amiga que és gairebé una germana. Ha estat al meu costat en el moment en què pensava morir-me,m'ha obligat a menjar,a prendre el medicament,a sortir,a veure la realitat( a la vermada quan estaven junts davant els meus ulls i enlloc de deixar-me caure vas agafar la meva mà i m'ensenyares a obrir els ulls)a respirar una altra vegada després de creure'm morir...Hem fet juntes el millor viatge que he viscut i moltes coses més...Pilar,ets una persona marevellosa,no sé que faria sense tu qua has agombolat les meves llàgrimes i has evitat que cometés errors...greus errors. Has agafat el que quedava de mi i m'has obligat a reconstruir-me,has evitat que em deixés morir i m'has demostrat que tot pot canviar.

  Recordar l'inici de la nostra amistat,el 5 d'agost,el meu aniversari...quan(tot i jo ignorar-ho)s'havia acabat,la que se suposava era la persona més important de la meva vida no havia vengut al meu aniversari i estava sopant amb "els companys de la feina" però allà eres tu per fer-me feliç i no permetre'm plorar.Gra6 sister!!

  Passi el que passi sé que ets al meu costat,vull que sàpigues que jo també hi seré. Que tot el suport que m'has donat el guard dins el meu cor i ho tenc ben present...Gràcies per obligar-me a estudiar,menjar,somriure,riure,respirar...per tant i per tot.Pel nostre camí juntes.


  A grosso modo vull donar les gràcies a tots aquells que m'heu ensenyat alguna cosa en aquesta vida.  a David N.per ensenyar-me l'art de l'escapisme;ara sé que quan desapareixies del mapa no era perquè volguessis o volguessis fer mal a algú amb la teva absència si no tot el contrari,fer-te lluny per no ferir(m'has ensenyat moltes coses més però aquesta és la que més he usat)i així és com m'he transformat en escapista...
  Valencianets del meu cor!!!gràcies per ensenyar-me el valor de l'amistat més enllà del mar i de com n'és de bona la vida esperant una de les vostres visites o organitzant un viatge per perdre'm entre les vostres abraçades.
   A tots els 31uns!!!!per ensenyar-me el valor de la feina i moltes altres coses importants.
  A tots aquells amics que veient la meva autodestrucció(no sense intentar evitar-ho)deixareu que caminés el cami que jo vaig escollir...necessitava equivocar-me. Avui entenc que la culpa no és seva sinó meva,meva per consentir el que no havia consentit mai...per permetre que algú jugués amb mi i es dediqués a sembrar en mi la tristesa i un camp ple de mines que s'encarregà de fer esclatar i dinamitar així tot el que quedava de mi...
  Després de tot...heu tornat,m'heu abraçat com si tot aquest temps se l'hagués portat el vent.Gràcies amors meus(sobretot tu Ntaly!!!!la meva altre sister^^)

    Ahhhh!!!i no vull oblidar a tots aquells que he conegut recentment i que heu fet que amb la vostra companyia la vida sigui molt més alegre. A tots i totes,sou unes persones genials,magnifiques i moollltt divertides.Gràcies per totes les nits i dies d'alegries compartides.  Isabel,Lorena,Maria José,Tere,Tori,Catalina,Marga i Cris  i també als "chicos" Javi,Noel,Alejandro,Carlos H.,Carlos A,Montiel i Dani.

  Una nova vida ha obert les portes...per molt malament que em senti,cada dia surt el sol.

Que ressonin les tecles fins que aquest món rebenti

Les notes que componen aquesta simfonia vital destil·len el dolor de la teva absència. El cap dels meus dits acarona la teva pell pàl·lida,de vegades tan fosca...descobrint i desvetllant melodies a destemps amb la percussió del meu cos contra el teu sentit. Neixen sirenes de cant profund que no arriben a afinar,que acaronen els sentits dels mariners de l'antic clavecí;s'amaguen i apareixen de nou,es fan visibles rere la teva cabellera,aquesta xarxa sonora que teix la teva ànima i m'enreda entre els teus somriures. Mà desitjosa de la teva pell que desprèn llàgrimes i sospirs musicals amb compàs de 3x4. En clau de sol faré sonar la nostra història. Empremtes meves per tot arreu,ni un sol racó de tu que no hagi escorcollat tots i cada un dels meus dits.Cap racó de la meva ment on no hagi percussionat cada una de les teves notes,de les teves veus,de les teves mirades cegues,de les teves carícies a cau d'orella que eixorden als sords i enlluernen als cecs quan els muts criden:-Em tens als teus peus!

Xiscla'm a l'orella,impulsa aquest cor a bategar encara més fort. Fes-me sentir el delit de sentir-me tan teva com un estel ho és de la nit. Fes-me sentir el dolç dolor dels dits cansats de tant palpar-te...Fes-me sentir la música que amaga el meu cap,que transporta la meva sang,que respiren els meus pulmons,que omple la meva mirada,que besen els meus llavis...  

Que no puc escoltar... I sent a cada bategada,a cada esclat,a cada respiració,a cada bleix en mi sostingut. Aquesta,aquesta que sent quan el nirvana em clava les ungles al pit i me l'obre per robar-me el cor i regalar-te'l a tu,a les teves tecles ensangonades de mi.
 
Et regal la meva vida,el batec del meu cor,que sigui el seu ritme el que et marqui la caiguda del teló que són els teus ulls agombolats pels meus braços desfets d'estimar-te tant. Canta'm mentre no rebenti el sol la melodia que vaig compondre per a la nostra història.

Lida

VIDA DES-MUNTADA DE L'APARADOR MÉS BARAT

Perdonin pel meu to,un poc escatològic ,sí ,però la vida que ha decidit comprar és la d'una escriptora que es dedica a fer el que reconeixeran com a vòmit literari. No escriuré un llarg text...més aviat és una vòmit líric o poètic(el meu gust em diria que anti-poètic,però que hi farem!)Una vegada vaig sentir a dir que l'escriptor s'ha de deixar les vísceres en cada text i com ja he comentat no és un text però ha estat complicat això d'haver d'escampar totes les vísceres per l'escriptori.Evitaré els detalls substanciosos de la sang gotejant i les vísceres ordenadetes com si de fills de pàtria desfilant és tractés que ha estat necessari per tal de bastreure de mi mateixa aquestes lletres.



VIDA DESMUNTADA DE L'APARADOR MÉS BARAT

Que n'és de desitjosa la vida si te la mires des de darrera del vidre d'un aparador!Avui crec que me'n compraré una d'aquestes...

Muntant un somni al més pur estil ikea...desmuntant el meu esquelet al més pur estil de la vida.. convulsionant òrgans inexistents. Em trauré la pell per fer-ne d'ella el teu cel estrellat de pigues brunes...això és el meu pensament: Fer-me prostituta dels teus pensaments(i dels meus),fer-te feliç;convulsionar a deshora amb tu i oferir-te els mes ulls com les arracades de la núvia o els bessons del nuvi;el meu cor com a trofeu de caça major...i ja no sé que dir-te estimat,ni que oferir-te. Un cadàver exquisit no és prou cadàver com per dir-te unes paraules que si fan mal a mi em maten..i és que és inevitable: T'odii amor meu!

Saps per què t'odii? perquè l'odi és el següent pas de l'amor i si t'estim tant no serà que en el fons t'estic odiant? Perquè només es pot odiar a qui més has estimat...perquè si no has estimat menysprees,ofereixes el menyspreu que és més dolorós el menyspreu i l'oblit que l'odi.

Odiem sota el meu cel estrellat de pigues brunes que jo t'odiaré des dels meus ulls...odiar,no és el mateix que estimar sense mires i no voler admetre-ho?

Et dic un secret? Crec que t'odii massa com per no estimar-te. T'estim massa com per no odiar-te... Això és el que sent l'amor.


Lida.

Jugant a ser jo mateixa...

Jugaré a ser jo mateixa per aïllar-me dins la meva solitud i pensar-te des d'allà...

No em demanis una vida plegats si saps que no sóc capaç de fer-te feliç,no em demanis un demà si no sé si seguiré respirant aquesta nit...No puc donar-te felicitat si no sóc capaç d'assegurar-me un futur per a mi..

Quan puguis definir quin és el color dels meus ulls,quan puguis dir-me quin és el gust de les meves besades sense que la resposta sigui amarga,quan el perfum que em vesteixi sigui el de la meva essència que s'escapa per cada un dels porus de la meva pell,quan puguis desxifrar els embulls de la meva ànima com els cabells embullats pel vent....Aleshores vine a buscar les restes del meu cadàver que estaran esperant la teva última carícia per a poder descansar sense pau,glòria ni treva,sense consol de no haver-te tengut.

Quan ja no tenguis temors,quan puguis caminar sense demanar si cauràs a la pròxima passa,quan siguis capaç d'estimar-me sense condicions ni mires,quan et pesi més l'amor que els teus dubtes eixstencials,quan et siguin sobreres les meves paraules que et perjuren que sempre estaré al teu costat,quan siguis capaç de no mirar enrere,d'estimar-me sense condicions ni excuses...En aquest moment vine a buscar-me.

Diguem que em llanci i a mi només em caldrà saber que hi ha les teves mans al fons de l'abisme per deixar-me anar...cauré lleugera entre els teus braços que em rebran com el mar i les venes seran les ones que m'agombolin a les nits de deliri i el batec del teu cor la música de l'horitzó,del crepuscle decadent del que sóc avui sense tu,plena de la teva absència..

I jugaré a ser jo mateixa per aïllar-me dins la meva solitud i pensar-te des d'allà...

Lida

Dolça amargura

Un altre cop.La bellesa que deixa embadalits a tants...una bellesa que fa mal;poc més que un miratge.Unes aigües encantades que deixen un reflex del que és irreal...
Engatats els sentits no hi ha res a fer,rendir-se als seus peus i abaixar la mirada,olorar el seu dolç perfum que embriaga els sentits i fa de mi una nina de drap que no sap quin és el seu rumb.
Et venc el meu cor i et regal algunes besades usades.
Em fa tant mal viure així, només deixar-te clar que m'has d'oblidar perquè en el fons estic tocant fons al tornar al teu costat.
Tu no m'estimes i jo tampoc t'estim,tot i així hi ha una dolcesa entre nosaltres,una nina de sucre i sal que no és res més que la nina que vaig deixar enrere...
Que el morir d'amor no naixés de mi;s'escandalitzen els perduts en veure que no sóc altre camí que el del teu deliri.
L'art de viure sense enteniment.Amb tanta vida forana només m'enyor a mi.Fan vida i mort la mateixa ruta?
Estic aquí amb les maletes,esperant que alguna de les dues passi.Només passa per la ment una sentència:
Qui deixa viu a l'ofès ha de témer sempre a la venjança...


Lida.

Aquell desig,aquella bogeria...

Ho faria sense por i sense innocència...així és com escric:sense innocència ni por. Amb ganes que les lletres esxtasiades de mi venguin a morir al paper impregnat de l'essència de la suor. Em costa parlar i que poc desfermar la bogeria de les paraules sense sentit que m'envaeixen i surten de mi com un vòmit literari que no puc considerar determinat.

Un bloc creat com a quadern de bitàcora d'una pobra boja de(ment) i dits àgils en la destre lluita de la ploma i el paper (per als que filin més prim del foli i el boli bic). Sense cap sentit ni un.

Llegir  és un plaer i com he sentit a dir en la vida has de plantar un arbre,escriure un llibre i tenir un fill(la primera més que complerta em porta a la segona i si no puc escriure un llibre,escriuré aquí ,en els fulls dels meus pulmons i els plecs del meu cervell per acabar parint el fill o filla nascut de l'amor que en redundància nasqué de les meves lletres



Sil3nci i bona nit.
Lida