Que ressonin les tecles fins que aquest món rebenti

Les notes que componen aquesta simfonia vital destil·len el dolor de la teva absència. El cap dels meus dits acarona la teva pell pàl·lida,de vegades tan fosca...descobrint i desvetllant melodies a destemps amb la percussió del meu cos contra el teu sentit. Neixen sirenes de cant profund que no arriben a afinar,que acaronen els sentits dels mariners de l'antic clavecí;s'amaguen i apareixen de nou,es fan visibles rere la teva cabellera,aquesta xarxa sonora que teix la teva ànima i m'enreda entre els teus somriures. Mà desitjosa de la teva pell que desprèn llàgrimes i sospirs musicals amb compàs de 3x4. En clau de sol faré sonar la nostra història. Empremtes meves per tot arreu,ni un sol racó de tu que no hagi escorcollat tots i cada un dels meus dits.Cap racó de la meva ment on no hagi percussionat cada una de les teves notes,de les teves veus,de les teves mirades cegues,de les teves carícies a cau d'orella que eixorden als sords i enlluernen als cecs quan els muts criden:-Em tens als teus peus!

Xiscla'm a l'orella,impulsa aquest cor a bategar encara més fort. Fes-me sentir el delit de sentir-me tan teva com un estel ho és de la nit. Fes-me sentir el dolç dolor dels dits cansats de tant palpar-te...Fes-me sentir la música que amaga el meu cap,que transporta la meva sang,que respiren els meus pulmons,que omple la meva mirada,que besen els meus llavis...  

Que no puc escoltar... I sent a cada bategada,a cada esclat,a cada respiració,a cada bleix en mi sostingut. Aquesta,aquesta que sent quan el nirvana em clava les ungles al pit i me l'obre per robar-me el cor i regalar-te'l a tu,a les teves tecles ensangonades de mi.
 
Et regal la meva vida,el batec del meu cor,que sigui el seu ritme el que et marqui la caiguda del teló que són els teus ulls agombolats pels meus braços desfets d'estimar-te tant. Canta'm mentre no rebenti el sol la melodia que vaig compondre per a la nostra història.

Lida

VIDA DES-MUNTADA DE L'APARADOR MÉS BARAT

Perdonin pel meu to,un poc escatològic ,sí ,però la vida que ha decidit comprar és la d'una escriptora que es dedica a fer el que reconeixeran com a vòmit literari. No escriuré un llarg text...més aviat és una vòmit líric o poètic(el meu gust em diria que anti-poètic,però que hi farem!)Una vegada vaig sentir a dir que l'escriptor s'ha de deixar les vísceres en cada text i com ja he comentat no és un text però ha estat complicat això d'haver d'escampar totes les vísceres per l'escriptori.Evitaré els detalls substanciosos de la sang gotejant i les vísceres ordenadetes com si de fills de pàtria desfilant és tractés que ha estat necessari per tal de bastreure de mi mateixa aquestes lletres.



VIDA DESMUNTADA DE L'APARADOR MÉS BARAT

Que n'és de desitjosa la vida si te la mires des de darrera del vidre d'un aparador!Avui crec que me'n compraré una d'aquestes...

Muntant un somni al més pur estil ikea...desmuntant el meu esquelet al més pur estil de la vida.. convulsionant òrgans inexistents. Em trauré la pell per fer-ne d'ella el teu cel estrellat de pigues brunes...això és el meu pensament: Fer-me prostituta dels teus pensaments(i dels meus),fer-te feliç;convulsionar a deshora amb tu i oferir-te els mes ulls com les arracades de la núvia o els bessons del nuvi;el meu cor com a trofeu de caça major...i ja no sé que dir-te estimat,ni que oferir-te. Un cadàver exquisit no és prou cadàver com per dir-te unes paraules que si fan mal a mi em maten..i és que és inevitable: T'odii amor meu!

Saps per què t'odii? perquè l'odi és el següent pas de l'amor i si t'estim tant no serà que en el fons t'estic odiant? Perquè només es pot odiar a qui més has estimat...perquè si no has estimat menysprees,ofereixes el menyspreu que és més dolorós el menyspreu i l'oblit que l'odi.

Odiem sota el meu cel estrellat de pigues brunes que jo t'odiaré des dels meus ulls...odiar,no és el mateix que estimar sense mires i no voler admetre-ho?

Et dic un secret? Crec que t'odii massa com per no estimar-te. T'estim massa com per no odiar-te... Això és el que sent l'amor.


Lida.

Jugant a ser jo mateixa...

Jugaré a ser jo mateixa per aïllar-me dins la meva solitud i pensar-te des d'allà...

No em demanis una vida plegats si saps que no sóc capaç de fer-te feliç,no em demanis un demà si no sé si seguiré respirant aquesta nit...No puc donar-te felicitat si no sóc capaç d'assegurar-me un futur per a mi..

Quan puguis definir quin és el color dels meus ulls,quan puguis dir-me quin és el gust de les meves besades sense que la resposta sigui amarga,quan el perfum que em vesteixi sigui el de la meva essència que s'escapa per cada un dels porus de la meva pell,quan puguis desxifrar els embulls de la meva ànima com els cabells embullats pel vent....Aleshores vine a buscar les restes del meu cadàver que estaran esperant la teva última carícia per a poder descansar sense pau,glòria ni treva,sense consol de no haver-te tengut.

Quan ja no tenguis temors,quan puguis caminar sense demanar si cauràs a la pròxima passa,quan siguis capaç d'estimar-me sense condicions ni mires,quan et pesi més l'amor que els teus dubtes eixstencials,quan et siguin sobreres les meves paraules que et perjuren que sempre estaré al teu costat,quan siguis capaç de no mirar enrere,d'estimar-me sense condicions ni excuses...En aquest moment vine a buscar-me.

Diguem que em llanci i a mi només em caldrà saber que hi ha les teves mans al fons de l'abisme per deixar-me anar...cauré lleugera entre els teus braços que em rebran com el mar i les venes seran les ones que m'agombolin a les nits de deliri i el batec del teu cor la música de l'horitzó,del crepuscle decadent del que sóc avui sense tu,plena de la teva absència..

I jugaré a ser jo mateixa per aïllar-me dins la meva solitud i pensar-te des d'allà...

Lida

Dolça amargura

Un altre cop.La bellesa que deixa embadalits a tants...una bellesa que fa mal;poc més que un miratge.Unes aigües encantades que deixen un reflex del que és irreal...
Engatats els sentits no hi ha res a fer,rendir-se als seus peus i abaixar la mirada,olorar el seu dolç perfum que embriaga els sentits i fa de mi una nina de drap que no sap quin és el seu rumb.
Et venc el meu cor i et regal algunes besades usades.
Em fa tant mal viure així, només deixar-te clar que m'has d'oblidar perquè en el fons estic tocant fons al tornar al teu costat.
Tu no m'estimes i jo tampoc t'estim,tot i així hi ha una dolcesa entre nosaltres,una nina de sucre i sal que no és res més que la nina que vaig deixar enrere...
Que el morir d'amor no naixés de mi;s'escandalitzen els perduts en veure que no sóc altre camí que el del teu deliri.
L'art de viure sense enteniment.Amb tanta vida forana només m'enyor a mi.Fan vida i mort la mateixa ruta?
Estic aquí amb les maletes,esperant que alguna de les dues passi.Només passa per la ment una sentència:
Qui deixa viu a l'ofès ha de témer sempre a la venjança...


Lida.

Aquell desig,aquella bogeria...

Ho faria sense por i sense innocència...així és com escric:sense innocència ni por. Amb ganes que les lletres esxtasiades de mi venguin a morir al paper impregnat de l'essència de la suor. Em costa parlar i que poc desfermar la bogeria de les paraules sense sentit que m'envaeixen i surten de mi com un vòmit literari que no puc considerar determinat.

Un bloc creat com a quadern de bitàcora d'una pobra boja de(ment) i dits àgils en la destre lluita de la ploma i el paper (per als que filin més prim del foli i el boli bic). Sense cap sentit ni un.

Llegir  és un plaer i com he sentit a dir en la vida has de plantar un arbre,escriure un llibre i tenir un fill(la primera més que complerta em porta a la segona i si no puc escriure un llibre,escriuré aquí ,en els fulls dels meus pulmons i els plecs del meu cervell per acabar parint el fill o filla nascut de l'amor que en redundància nasqué de les meves lletres



Sil3nci i bona nit.
Lida